dimecres, 8 d’agost del 2018

El calaix dels vols perduts, fragment



Des de la distància, el sol es declarava innocent, però la complicitat era d’una evidència irrenunciable i, com un puny, colpejava el rostre de la terra. Les petjades es fonien amb urgència de destí implacable i els camins invisibles desdibuixaven el seu fil. No temies finir enmig d’una grandesa així, com no es perden els astres quan s’apaga la nit. Podries haver patit la mort callada de la set, o caure sota el traç dels seus punyals, però aquells lladres de tombes decidiren adoptar-te, seduïts per la serenor d’una mirada, respectuosos com davant d’un miratge, com qui recull un nadó que baixa riu avall. Et mullaren els llavis i, sobre coixins, a la millor tenda del campament, sanaren les cremades amb remeis generosos i antics.
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada