Des de la
distància, el sol es declarava innocent, però la complicitat era d’una
evidència irrenunciable i, com un puny, colpejava el rostre de la terra. Les
petjades es fonien amb urgència de destí implacable i els camins invisibles
desdibuixaven el seu fil. No temies finir enmig d’una grandesa així, com no es
perden els astres quan s’apaga la nit. Podries haver patit la mort callada de
la set, o caure sota el traç dels seus punyals, però aquells lladres de tombes
decidiren adoptar-te, seduïts per la serenor d’una mirada, respectuosos com
davant d’un miratge, com qui recull un nadó que baixa riu avall. Et mullaren
els llavis i, sobre coixins, a la millor tenda del campament, sanaren les
cremades amb remeis generosos i antics.
.
El calaix dels vols perduts, Pagès Editors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada