A la tele,
emetien un capítol de Vicky, el Víking. El noi corria espantat entre els arbres
del bosc, fugint d’un llop que el perseguia amb la llengua fora, de la gana que
tenia. Vicky anava tan de pressa que semblava tenir mil cames, girant a la
velocitat d’un ventilador. Cridava auxili mentre ensopegava amb
un tronc caigut al terra o amb una roca del
camí. Segons quin pla, semblava que el llop anés a atrapar-lo, i ja no podien
tenir la boca més oberta, ni l’un ni l’altre. Finalment, gràcies a un arbre que
escalà a tota velocitat, va fugir pels pèls de les queixalades de l’animal que
donava voltes al tronc fins que decidí anar-se’n avorrit. Vicky s’esperava
agafat dalt de la rama, per si de cas, fins que el perill havia passat. En
teoria l’escena era graciosa, però jo no me’n reia.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada